Dissabte, 24 de juliol
Nàufrags d'anar i tornar
Robinson Crusoe va tornar a casa per explicar-nos que els anys passats a l'illa deserta li van permetre poblar el desert que portava a dins. Descobrir això el va fer més humil i també més savi. Gràcies al personatge de Defoe ara sabem que no cal embarcar-se i naufragar per tornar al punt de partida. Tots som una illa deserta i potser l'arribada d'un nàufrag és l'únic que ens ho farà descobrir. Els intents d'alguns escriptors per reviscolar Robinson sempre han estat un fracàs, encara que el signi un Premi Nobel. Jordi Llovet, fent seva la dita de "segones parts mai foren bones", ens ho explica a:
El Nyap del Premi Nobel
Jordi Llovet
És una sort per al senyor J. M. Coetzee que hagi escrit, al llarg de la seva vida, llibres més bons que aquest que comentem avui- Com ara Desgràcia, o d'Edat de ferro, i també Infància i Joventut-, perquè si tots els que hagués escrit haguessin estat tan dolents com aquest Foe (1986), potser no li haurien donat mai el Premi Nobel, a pesar que sigui un premi que salta de la categoria mistral a la categoria magistral amb una facilitat que causa admiració.
Reinvencions, o gloses, adaptacions, paròdies o transvestiments de Robinson Crusoe, de De Foe, se n'han escrit desenes, potser centenars i tot, i aquesta de Coetzee, no deu ser la pitjor, però és de les fluixetes. La invenció de De Foe o Defoe, a l'alba del segle XVII, va significar la veritable arrencada de la gran novel·lística anglesa dels dos segles següents, un episodi de la història de la novel·la tan i tan potent, que encara avui, si comparem el bo i millor de la novel.la anglesa o nord-americana amb la francesa o la italiana que es van fent, es nota de seguida que els anglosaxons posseeixen un rerafons solidíssim al darrera, i no tant (no per manca de precedents, d'altra banda) les altres cultures literàries esmentades. Gràcies a Defoe surten després els Fielding, Richarson o Sterne, i gràcies a aquests surten després les Brontë, Thackeray o Dickens; gràcies a tots plegats, dèiem, avui Paul Auster o Richard Ford són força més interessants, i bon componedors, que molts dels seus contemporanis d'altres terres.
L'impacte del Robinson original va ser tan fort (encara que, tot s'ha de dir, la idea del naúfrag que s'espavila ja posseïa una llarga tradició a les terres europees, començant per l'Odissea homèrica si m'escanyàveu), que de seguida van sorgir els imitadors i glossadors: per posar quatre exemples, hi ha un Robinson suís de J.R Wyss (Austral, 1944); hi ha un Robinson de dotze anys, de Madame Beaulieu (Los jovenes Bibliófilos, 1989); un Robinson Crusoé (1803) de Charles de Pixérécourt (un dels cognoms més gloriosos de les arts franceses, juntament amb Puvis de Chabannes); no podia faltar un Robinson cristià (és a dir, catòlic; perquè l'original és protestant) del Canonge Schmid (Maucci, s.d); un Robinson jueu, de Jean- Richard Bloch (1925); fins i tot uns Robinsons bascos, de Francis Jammes; i, molt a prop nostre, un llibre esplèndid de Michael Tournier, Vendredi ou les limbes du Pacifique (1969). I força més: el lector interessat en aquest tema consultarà amb profit el capítol corresponent al llibre d'Ítalo Calavino, Por qué leer los clásicos (Tusquets, 1992) i el compendiós Robinson Crusoe, Myths and Metamorphoses, editat per Live Spaas i Brian Stimpson, Mcmillan Press Ltd, 1996, llibre interessantíssim.
Sigui com sigui, i com sempre ha succeït llevat del cas de "superació" del pseudoquijote d'Avellaneda per part de Cervantes, totes aquestes adaptacions han patit un problema molt greu, i això és el fet que l'original de Defoe estava perfectament imbricat en unes condicions urbànes, econòmiques i colonialistes que només servien, com resulta lògic, per a una situació històrica molt determinada; de manera que tota adaptació del mite literari original demanava inexcusablement alguna cosa més que reexplicar la mateixa història: posar-la en un context nou que, possiblement massa dissemblant respecte a les primigènies determinacions, ha portat gairebé sempre a la ruïna totes aquelles còpies que acabem d'esmentar. Cap Robinson és genial, llevat el primer, i alguns són una catàstrofe, com aquest de Coetzee.
Perquè el Premi Nobel 2003, mogut per no se sap quina dèria políticament i genèricament correcta, comença el llibre presentant les aventures d'una noia - com si les dones haguessin navegat a inicis del segle XVIII- que naufraga a les ribes d'una illa... en què descobreix que hi ha un naúfrag, Cruso, acompanyat d'un esclau negre anomenat Divendres (bo com el pa, gens caníbal, altra vegada fent l'ullet a la correcció política derivada de l'apartheid). A partir d'aquí les inversemblances narratives i les ineptituds d'ofici se succeeixen una darrera l'altra: a la noia, Susan Barton, a penes la toquen ni el negre ni el blanc, i això que els dos homes ja porten dotze anys de vot forçat de castedat; Divendres resulta que no parla perquè li van tallar la llengua, però d'això infereix l'autor que no té aptitud per al llenguatge, quan els estudiants de l'amic Sebastià Serrano saben tots perfectament que els qui difícilment al llenguatge són els sords, no els qui no tenen llengua; més endavant es presenta una misteriosa filla de la Burton - quan tots tres ja han estat rescatats i duts a Londres, encara que Cruso, el pobre es mori d'unes febres al vaixell tan salvador- que no s'entén què pinta en el relat; i tot plegat, que figurava que eren unes cartes que la Burton rescatada enviava a l'escriptor Defoe perquè els donés forma literària, s'etampa contra l'ofici del narrador - i això és l'única cosa bona del llibre, per donar a Plini la raó- que ve a dir-li a aquesta noieta desgraciada (però, ai las, menys malaudara que Little Dorrit, que ja hauria estat bé) que una cosa són les experiències viscudes i una altra cosa és la literatura: màxima primera per a tota creació literària, del gènere que sigui ( i això va per uns quants Imparables, que volen brega pel que sembla).
En suma: Coetzee funciona de meravella quan allò narrat s'acosta per llei de necessitat, o per llei moral, a experiències viscudes per ell mateix que han estat molt serioses i punyents, com va ser el cas de la segregació racial sud-africana. però quan l'autor s'aparta d'aquesta referència experiencial concreta, sembla que les ales de la imaginació tot se li enreden, i acaba fent llibres en els quals no s'entén ni què explica ni com està lligat. Diguem per acabar, en defensa seva, que escriptors que han viscut drames personals-històrics tan furiosos i terribles (és el cas de coetzeee, però també els dels supervivents de l'holocaust) semblen condemnats, al damunt, a no poder desprendre's mai del fard d'aquelles experiències; i a la imaginació, llavors, no vola com sempre en homes lliures; a Primo Levi li va passar el mateix, i, en certa manera, a Jorge Semprún: no a Kertész, curiosament. I és que la Història, quan s'imposa massa, mata l'eficàcia i ofega la ironia en tota història novel.lesca.
El Pais/Quadern/23-7-04
Foe. J.M Coetzee. Traducció de Dolors Udina. edicions 62
Dimarts, 20 de juliol
Trajectes
No sé on ni quan, però em sembla que fou Fuster qui va dir que l’obligació d’un escriptor és fer-se llegir. Ho sent, però no trobe que siga una fórmula massa feliç. L’obligació d’un escriptor és més aviat escriure. Això, simplement: escriure. Aconseguir lectors és només un afegit. Satisfactori, però afegit finalment. Sobretot si pensem que, per fer-se amb lectors, alguns s’aboquen a escriure el que no creuen. I creure en allò que s’escriu hauria de ser condició indispensable de la creació autèntica.
(Fragment de "Trajecte circular" de Vicent Alonso)
Joan F. Mira ens recomana la seva lectura aquest article:
Alfonso, alfabet
Una novetat reconfortant en la història d’aquest petit país- vull dir del País Valencià- és que hi ha vius i actius un grapat d’escriptors que llegeixen i que pensen. I que, després, escriuen molt pulcrament sobre allò que han llegit i han pensat. No en són molts, no en podrien ser molts (en un país de poca demografia cultural, d’escàs poblament literari i de població encara més escassa si la literatura és intel·ligent i catalana, que són dos termes no necessàriament sinònims), però en són prou per alegrar l’esperit. Fa quaranta anys n’hi havia un, Fuster, després n’hem estat dos o tres, ara en són pel cap baix mitja dotzena, potser més. Dels quals, alguns són a més a més poetes, cosa que m’omple de profunda admiració: la poesia és un do de l’esperit que sovint se m’escapa, un regal dels déus de què m’he sentit sempre privat. Siguen poetes o no, són persones, més joves que jo (alguns més joves de pocs anys, altres, de molts) i que han llegit gairebé tots els llibres, o això sembla, i també és cosa que em conforta, en aquest país de tan poques lectures. Vol dir, tot això, que els valencians hem reconstruït una curta i sòlida elit de gent de llarga volada en la prosa, de gent que coneix el món on viu i una mica també el món passat, de persones de una extensa cultura literària i d’una capacitat de meditació poc habitual. No sé si aquesta elit l’hem reconstruïda o si l’hem construïda de nou, en poques dècades: potser no l’havíem tinguda mai, si bé es mira. En aquest país, els escriptors de fa un segle o mig segle havien llegit pocs llibres ( i menys encara d’una certa substància, i a penes cap llibre procedent d’altres llengües i d’una certa circulació internacional), feien a penes uns versos domèstics, no feien novel·les mínimament homologables, i ni tan sols es plantejaven redactar una prosa d’assaig literari, de pensament, d’idees, que poguera equivaldre a les proses que es feien a Europa, o fins i tot a Barcelona, tan veïna i tan extremadament remota. Ara Barcelona és més veïna i en alguns sentits igualment distant: els escriptors d’allà – de vegades ben pagats d’ells mateixos amb escàs fonament-, tenen l’hàbit antic d’ignorar la major part dels llibres que s’escriuen ací, a València, a Borriana o a Gandia. Ells s’ho perden, en la seua banal presumpció de gran capital de província. A Barcelona saben potser qui sóc jo – vostès dispensen-, saben qui és Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó i portser, últimament, també qui és Enric Sòria ( i de passada, no sé del cert si a Barcelona tenen un Enric Sòria propi: ho dubte molt). Però segurament no saben qui són Vicent Martí, Toni Mollà, Joan Garí, Alfred Mondria, Martí Dominguez, i ni tan sols qui és Vicent Alonso. I no saber això és saber molt poc. Probablement no coneixen tampoc la revista caràcters, ni L’Espill, ni Afers, ni Mètode, que són revistes que no tenen allà, publicacions de rara qualitat, difícilment comparables.
I si avui, ja en ple estiu, escric aquestes coses, és perquè acabe justament de llegir Trajecte circular, una mena de dietari o de textros d’un any de quatre estacions, obra de Vicent Alonso, d’abril d’enguany, i no em puc estar de comunicar-los a vostès el gust d’haver llegit aquestes pàgines i les reflexions que em provoquen. Alonso coneix els llibres, valga’m déu si els coneix, des d’Abrams a Zambrano, des d’Amiel a Rui Zink, obres que jo desconec, que jo seria incapaç de citar. I cada text, cada dia, centenars, li provoca la reflexió, l’incís, el comentari, l’evocació, el record. Al costat, hi ha petita geografia del país, l’horta i el Penyagolosa, i la petita història i les grans traïcions, la misèria política, la poesia, el món, Wittgenstein que jo he intentat llegir i l’he deixat, les flors del mal i Tristan Shandy, una suau reticència sobre la “meua” Divina comèdia i la presència de Josep Palacios, l’equivalent del qual tampoc no hi ha ni a Barcelona ni a Girona ni a Vic. En una pàgina, de títol “Alfabet”, Alonso escriu: “O d’orgull, el que ens permet de sobreviure”. Exactament això.
Joan F. Mira. El Temps/1049/20-7-04
cromets 3:26 a. m.Trajectes
No sé on ni quan, però em sembla que fou Fuster qui va dir que l’obligació d’un escriptor és fer-se llegir. Ho sent, però no trobe que siga una fórmula massa feliç. L’obligació d’un escriptor és més aviat escriure. Això, simplement: escriure. Aconseguir lectors és només un afegit. Satisfactori, però afegit finalment. Sobretot si pensem que, per fer-se amb lectors, alguns s’aboquen a escriure el que no creuen. I creure en allò que s’escriu hauria de ser condició indispensable de la creació autèntica.
(Fragment de "Trajecte circular" de Vicent Alonso)
Joan F. Mira ens recomana la seva lectura aquest article:
Alfonso, alfabet
Una novetat reconfortant en la història d’aquest petit país- vull dir del País Valencià- és que hi ha vius i actius un grapat d’escriptors que llegeixen i que pensen. I que, després, escriuen molt pulcrament sobre allò que han llegit i han pensat. No en són molts, no en podrien ser molts (en un país de poca demografia cultural, d’escàs poblament literari i de població encara més escassa si la literatura és intel·ligent i catalana, que són dos termes no necessàriament sinònims), però en són prou per alegrar l’esperit. Fa quaranta anys n’hi havia un, Fuster, després n’hem estat dos o tres, ara en són pel cap baix mitja dotzena, potser més. Dels quals, alguns són a més a més poetes, cosa que m’omple de profunda admiració: la poesia és un do de l’esperit que sovint se m’escapa, un regal dels déus de què m’he sentit sempre privat. Siguen poetes o no, són persones, més joves que jo (alguns més joves de pocs anys, altres, de molts) i que han llegit gairebé tots els llibres, o això sembla, i també és cosa que em conforta, en aquest país de tan poques lectures. Vol dir, tot això, que els valencians hem reconstruït una curta i sòlida elit de gent de llarga volada en la prosa, de gent que coneix el món on viu i una mica també el món passat, de persones de una extensa cultura literària i d’una capacitat de meditació poc habitual. No sé si aquesta elit l’hem reconstruïda o si l’hem construïda de nou, en poques dècades: potser no l’havíem tinguda mai, si bé es mira. En aquest país, els escriptors de fa un segle o mig segle havien llegit pocs llibres ( i menys encara d’una certa substància, i a penes cap llibre procedent d’altres llengües i d’una certa circulació internacional), feien a penes uns versos domèstics, no feien novel·les mínimament homologables, i ni tan sols es plantejaven redactar una prosa d’assaig literari, de pensament, d’idees, que poguera equivaldre a les proses que es feien a Europa, o fins i tot a Barcelona, tan veïna i tan extremadament remota. Ara Barcelona és més veïna i en alguns sentits igualment distant: els escriptors d’allà – de vegades ben pagats d’ells mateixos amb escàs fonament-, tenen l’hàbit antic d’ignorar la major part dels llibres que s’escriuen ací, a València, a Borriana o a Gandia. Ells s’ho perden, en la seua banal presumpció de gran capital de província. A Barcelona saben potser qui sóc jo – vostès dispensen-, saben qui és Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó i portser, últimament, també qui és Enric Sòria ( i de passada, no sé del cert si a Barcelona tenen un Enric Sòria propi: ho dubte molt). Però segurament no saben qui són Vicent Martí, Toni Mollà, Joan Garí, Alfred Mondria, Martí Dominguez, i ni tan sols qui és Vicent Alonso. I no saber això és saber molt poc. Probablement no coneixen tampoc la revista caràcters, ni L’Espill, ni Afers, ni Mètode, que són revistes que no tenen allà, publicacions de rara qualitat, difícilment comparables.
I si avui, ja en ple estiu, escric aquestes coses, és perquè acabe justament de llegir Trajecte circular, una mena de dietari o de textros d’un any de quatre estacions, obra de Vicent Alonso, d’abril d’enguany, i no em puc estar de comunicar-los a vostès el gust d’haver llegit aquestes pàgines i les reflexions que em provoquen. Alonso coneix els llibres, valga’m déu si els coneix, des d’Abrams a Zambrano, des d’Amiel a Rui Zink, obres que jo desconec, que jo seria incapaç de citar. I cada text, cada dia, centenars, li provoca la reflexió, l’incís, el comentari, l’evocació, el record. Al costat, hi ha petita geografia del país, l’horta i el Penyagolosa, i la petita història i les grans traïcions, la misèria política, la poesia, el món, Wittgenstein que jo he intentat llegir i l’he deixat, les flors del mal i Tristan Shandy, una suau reticència sobre la “meua” Divina comèdia i la presència de Josep Palacios, l’equivalent del qual tampoc no hi ha ni a Barcelona ni a Girona ni a Vic. En una pàgina, de títol “Alfabet”, Alonso escriu: “O d’orgull, el que ens permet de sobreviure”. Exactament això.
Joan F. Mira. El Temps/1049/20-7-04